José Antonio Fernández Ordóñez. Pont cap a l’art (3a part: enginyer humanista)

“És molt fàcil pensar; obrar és molt difícil. I obrar d’acord amb el pensament és el més difícil del món” Johann Wolfgang von Goethe

L’aportació de José Antonio Fernández Ordóñez a l’Enginyeria Civil no només es limita al seu aspecte professional que, tal i com s’ha vist en les dues primeres parts d’aquesta sèrie d’articles sobre la seva figura, va abastar molts i variats fronts. José Antonio Fernández Ordóñez també ens ha deixat per escrit una gran quanitat de reflexions sobre la professió.

El segle XX no ha produït molta reflexió teòrica per part dels enginyers de camins, ell és una de les excepcions.

El seu pensament es podria assemblar al pont de doble sentit que uneix l’art amb la tècnica. Era un pensament lliure, crític i girava sobretot entorn de la Naturalesa i la Cultura, incidint de forma molt moderna en la relació entre funcionalitat i bellesa, fins a tal punt que el seu discurs d’entrada a la Real Acadèmia de Belles Arts de Sant Fernando es va titular “El Pensamiento Estético de los Ingenieros. Funcionalidad y Belleza” [1].

El discurs separa conceptualment la històrica dicotomia entre forma i funció per donar més contingut al seu enteniment com a conjunt, ja que segons ho entenia ell, tant en les seves reflexions com en les seves obres, els dos conceptes formen un tot, l’obra construïda.

Valorava tant aquesta idea d’unitat entre forma i matèria que va estudiar de manera molt exhaustiva el llegat de l’enginyeria civil. Va escriure gran quantitat de llibres, catàlegs i articles, la majoria dels quals estaven relacionats amb grans obres del passat o amb il·lustres enginyers com Cerdà, Torroja, Telford, Freyssinet, José Eugenio Ribera, etc. D’ells no volia recordar les seves obres i el seu nom només de forma contemplativa, al contrari, volia a partir de la seva assimilació poder llançar altres propostes. “Los ingenieros de hoy no deben olvidar el valor y el ejemplo de los grandes ingenieros del pasado”[1]. Aquesta mentalitat ja provenia del seu pare, que juntament amb altres enginyers espanyols va heretar l’esperit d’Agustín de Betancourt.

Pont de Lothian de Thomas Telford. Pathhead, Midlothian. Escòcia (font).

El seu exhaustiu coneixement de les obres d’enginyeria civil al llarg de la història i la seva gran cultura històrica-filosòfica li permetia citar en els seus textos a molts autors, sobretot a grans enginyers del passat i als escriptors de la Il·lustració. Va escriure en revistes com “El Ciervo”, “Hogar y Arquitectura”, “Hormigón y Acero”, entre d’altres, deixant petjada de la seva enorme capacitat i talent, compaginant articles tècnics i de crítica estètica. L’antologia dels seus textos és recopilada en el llibre “Pensar la Ingeniería” [2].

Fernández Ordóñez tenia una enorme sensibilitat, un bon gust i sobretot una gran passió pel seu treball. En paraules de Mercedes López García, historiadora de l’art que va començar a treballar conjuntament amb ell a l’Escola de Camins de Madrid al 1983, “José [Antonio Fernández Ordóñez] tenía ilusión y amor a su profesión, era un apasionado de todo lo que hacía. No se daba nunca por satisfecho, estaba muy atento a todo y era capaz de asimilar gran cantidad de información para después quedarse con lo que necesitaba. Era un hombre muy culto, sabía tratar con la gente, sabía valorar las cosas, entenderlas y entender a todo el mundo. Su gran cultura le acercaba a la gente” [Mercedes López, 2005].

Tota la seva investigació teòrica anava dirigida a la recerca incessant de la perfecció estètica i constructiva. No permetia el gris en la seva escala creadora. La categoria de bellesa clàssica va imperar en la concepció de totes les seves obres. Simplicitat, puresa de línies, adequació a l’entorn i visió urbanística van ser factors d’importància per a José Antonio Fernández Ordóñez quan volia transmetre tota la seva poètica reflexiva en els seus projectes.

Escultura d’Atenea. Museu Pergamon. Berlí.

José Antonio Fernández Ordóñez no entenia com en l’enginyeria es podia menysprear la forma enfront de la funció utilitària i estructural. Per a ell, no només era un error estètic sinó també ètic, és a dir, de falta d’enteniment sobre el que s’està construint. Veia l’enginyeria com un coneixement tècnic necessari per endinsar-se al món poètic, defensant la forma de treballar del mestre d’obres de romànic i del gòtic.

No volia subordinar la bellesa a l’estructura, és a dir, a aspectes tècnics. Treia tot el llenguatge tècnic dels dominis de la lògica per aprofundir en el terreny de la inspiració poètica. Amb això no menyspreava cap element propi de qualsevol construcció civil, només veia en ells les paraules capaces per donar llenguatge, enteniment i integració a qualsevol projecte constructiu.

La definició final de la forma dels seus ponts provocava llargues discussions amb el seu company de treball Julio Martínez Calzón. No tenien un mètode particular per canalitzar els seus projectes, en la majoria de les ocasions, es deixaven anar oblidant el seu passat per endinsar-se millor en noves propostes. Tampoc és que es despreocupessin pels petits detalls, al contrari, tots els components de les seves obres estaven cuidats minuciosament però sempre des d’un punt de vista integrador, d’idea global. Julio Martínez Calzón deia en el seu homenatge: “Creo que en los puentes proyectados y construidos junto con José [Antonio Fernández Ordóñez] existe una creatividad formal y estructural muy singular y personalizada, que diferencia esta obra del resto de los puentes de otros autores”[3].

Capitell de les columnes de l’Apadana de Susa. Pèrsia (font).

Referències:

[1] FERNÁNDEZ ORDÓÑEZ, José Antonio (1990). “El Pensamiento Estético de los Ingenieros. Funcionalidad y Belleza.” Discurso del Académico electo Excmo. Sr. D. José Antonio Fernández Ordóñez. Leído en el acto de su Recepción Pública el día 25 de marzo de 1990 y contestación del Excmo. Sr. Duque de Alba. Real Academia de Bellas Artes de San Fernando.

[2] FERNÁNDEZ ORDÓÑEZ, JOSÉ ANTONIO (1933-2000). “Pensar la ingeniería: antología de textos de José Antonio Fernández Ordóñez”. Edición de José Ramón Navarro Vera. Colección: Ciencias, humanidades e ingeniería, 90. Editorial Fundación Juanelo Turriano.

[3] AA.VV.(2002) JAFO. Homenaje a José Antonio Fernández Ordóñez. Colegio de Ingenieros de Caminos, Canales y Puertos. Colección Ciencias, Humanidades e Ingeniería. Nº 66.

La major part de l’informació d’aquest article forma part de la tesina d’especialitat “Relación entre la obra de José Antonio Fernández Ordóñez y Eduardo Chillida Juantegui”, escrita per Guillem Collell Mundet y dirigida per Salvador Tarragó Cid en 2005.

José Antonio Fernández Ordóñez. Pont cap a l’art (2ª part: obra)

“L’enginyer del futur potser recordarà el que va menysprear el segle passat: el disseny creatiu de l’estructura, la seva perfecció formal i estètica, la seva adaptació al paisatge.”
Hans Strauβ

Una vegada va acabar els estudis d’Enginyeria de Camins, José Antonio Fernández Ordóñez va començar la seva carrera professional com a enginyer treballant a l’empresa del seu pare, prefabricats Pacadar.

Pocs anys després i juntament amb en Julio Martínez Calzón van començar la seva trajectòria de projectistes de ponts. La seva primera feina va ser presentar un projecte pel concurs del viaducte de la Plaça de Cuatro Caminos de Madrid, rebent un escrit laudatori del Jurat Qualificador que els va il·lusionar i ajudar en prespectives futures.

La seva primera realització fou en 1968, amb 35 anys d’edat, quan van guanyar el concurs per a la construcció d’un viaducte al passeig de la Castellana de Madrid. El viaducte va ser un dels paradigmes de les noves construccions civils de la època. El pont estava estudiat amb detall i profunditat, amb una concepció estètica molt acurada, tant de tota la infraestructura com dels elements que la constituïen. Aquesta aportació fou tant rellevant que tots els innovadors elements tècnics que l’obra aportava van quedar en un segon terme. La ubicació del primer Museu d’Escultures a l’Aire Lliure a la seva zona inferior encara va posar més enfasi al carácter artístic del pont. Grans escultors espanyols es van comprometre a donar les seves obres a canvi exclusivament del pagament dels materials i de la seva execució.

Pont Juan Bravo, Passeig de la Castellana. Madrid (1968).

Escultures: ‘Un món per infants’ d’Andreu Alfaro i ‘Proalí’ de Marcel Martí.

Un altre dels seus ponts és el “Nou Pont del Diable” a Martorell, construït a l’any 1970. Té una longitud de 200 metres i creua el riu Llobregat a pocs metres de l’antic pont del Diable. Per a en José Antonio Fernández Ordóñez és “posiblemente el que yo más amo” [1]. El paratge era molt complex, amb una singular geologia i topografia, a més d’una gran càrrega històrica. Com a tipologia estructural va continuar la tendència de l’estructura mixta d’acer cortén i formigó blanc iniciada al pont de la Castellana però donant molta més importància visual a les piles. Aquestes dos, idèntiques, tenen dos òvals, un transversal i un altre longitudinal, i recorden tant les escultures de Jean Arp i Henry Moore com una visió moderna de l’arc de l’antic pont del Diable. Encara que l’obra sigui un pont molt singular s’ha de destacr la conciència urbanística de l’equip projectista, reafirmada anys després amb la solució del nou encreuament de l’autopista sobre el riu Llobregat. El nou viaducte de l’autopista despreciava tots els elements de la zona, el riu, l’antic pont i el de Fernández Ordóñez. Per solucionar aquest impacte visual, l’enginyer va proposar la construcció d’un mur de canalització de formigó blanc que relacionés els dos ponts, amb una llosa en voladiu i una barana que donés la volta i es prolongués per sobre el mur, incidint així en la conciència urbanística del lloc i de l’integració de les tres infraestructures amb el riu.

Nou Pont del Diable. Martorell (1970) (font).

Al 1978, van realitzar el pont del Milenari a Tortosa. En ell continua una vegada més amb la utilització del formigó blanc per les dues piles del pont i acer corten pel tauler. La proporció de les grans piles en front els 180 metres entre ambdues i els 90 metres fins als estreps li dóna un caràcter de monumentalitat pròpia dels grans ponts.

Pont del Mil·lenari. Tortosa (1978) (fotografia de Manuel Reventós).

El pont sobre el riu Barxell a Alcoy, Alacant, de 1985 continua amb la idea estètica d’accentuar el caràcter emblemàtic del pont, aquesta vegada, mitjançant l’atirantament dels 240 metres de longitud amb pila central i doble família de 19 cables. Tot i la introducció d’aquesta tecnologia el sistema constructiu va ser ràpid i senzill. En la redacció del projecte hi van participar també en Francisco Millanes Mato, en Manuel Burón Maestro, l’Ángel Ortiz Bonet i en Javier Marco Ventura.

També van projectar ponts per a ús ferroviari, essent el més conegut el pont del Ferrocarril sobre el riu Guadalquivir a Sevilla de l’any 1991. El pont és un homenatge a la columnata i al dintell, amb influències de l’art grec molt eloqüents i amb una idea molt escultòrica del pont. L’estructura trenca amb la idea d’esbeltesa que els enginyers des de sempre han utilitzat per a garantir la bellesa dels ponts. A més, la baixa cota del tauler, la seva horitzontalitat al pas del tren i la seva gran longitud li donen al pont una bellesa especial i molt poc usual.

Un altre concurs que van guanyar al 1994 va ser el pont sobre el riu Urumea prop de l’últim meandre del riu a San Sebastià. El pont té una longitud de 80 metres i està solucionat de manera molt radical, presentant una estructura oculta molt simple que uneix els dos costats del riu amb una barana de color daurat. El tauler té una certa curvatura convex que rellança la seva bellesa en un lloc tant emblemàtic de la ciutat de San Sebastià. La mateixa barana conté la il·luminació del pont, eliminant així qualsevol tipus d’iluminació vertical que pogués trencar la neta estètica de l’estructura. Les voreres són amples contibuïnt així a donar grandesa al propi pont des d’un punt de vista sobri, sense cap ornamentació explícita.

Pont sobre el riu Urumea. Sant Sebastià (1993).

Un dels seus últims projectes en vida, va ser la passarel·la de Abandoibarra a Bilbao i el Pont Infante Don Henreique sobre el riu Duero a Oporto. Al morir en José Antonio, el seu fill Lorenzo Fernández Ordóñez, arquitecte de professió, va prendre la direcció de les obres. El pont peatonal Pedro Arrupe que uneix la Universitat de Deusto a Abandoibarra es va construïr com a resposta a una demanda de la ciutat de Bilbo. Es tracta d’un disseny espectacular i una obra molt singular ja que consta de 6 entrades en lloc de les dues habituals. L’estructura és una làmina plegada formada per una xapa d’acer inoxidable. La seva bellesa es base en la racionalitat de l’estructura, amb formes geomètriques molt simples a més de les propietats visuals que proporcionen els materials de la passarel·la. L’acer inoxidable tipus dúplex i la fusta de lapacho es poden comprara als materials del casc i de la coberta d’un vaixell, quedant la passarel·la formada per dos pells, una freda i reflexant per fora i una altra acollidora per dins. En paraules de José Antonio Fernández Ordóñez “hay un juego entre las dos pieles, entre la piel que refleja y la piel que acoge al hombre” [1].

Passarel·la d’Abandoibarra. Bilbao (1996).

Per últim, el pont de Porto en el qual hi van col·laborar els enginyers Antonio Adao Da Fonseca, Francisco Millanes Mato, Alberto Díaz i Alexandre Burmester va ser una de les obres més ambicioses i intressants, no només dels del punt de vista constructiu, sinó també des de l’enfoc estètic. El pont consisteix en un arc abatut tipus Maillart, molt esbelt i amb un tauler de gran rigidesa. El caràcter geomètric format per grans plans li dóna un aspecte sobri, contundent i elegant. Aquesta marcada forma estructural no competeix amb els altres ponts de la ciutat de Porto, la solució presa és molt discreta, constituïda per elements rectes molt marcats i molt potents. La seva netedat fa que el pont es mostri d’un mode molt pur, sense cap afegit ni decoració. La seva teòrica humilitat funcional s’extén també al tauler degut a l’ausència d’elements elevats en ell. El projecte va ser un dels últims realitzats per l’equip de José Antonio sense per això deixar d’incorporar-hi innovacions.

Pont Infant Don Henreique. Oporto (1998) (fotografia de Jordi Pascual).

Juntament amb en Julio Martínez Calzón va intervenir en altres projectes com els ponts bessons sobre la Nacional II a San Fernando de Henares, formats per un arc d’enorme tensió i lleugeresa; el pas d’accés al recinte d’IFEMA, a Madrid, amb unes piles clàssiques de marc buit; el pont de Fontejau sobre el Ter a Girona, integrant els elements històrics i estètics de totes les obres públiques del passat a Girona; i un llarg etcètera de passos elevats.

La seva visió urbanística es veu, encara que no d’una manera explícita, en tots els seus ponts. El projecte de l’avinguda de la Ilustració de 1982 encarregat per l’alcalde de Madrid Enrique Tierno Galván va servir per solucionar els conflictes socials que provocava el nou traçat. Va ser un projecte singular ja que pocs enginyers confiaven en la seva vàlua urbanística. Els veïns volien la zona per l’oci personal i no com una via de trànsit intens, i en José Antonio Fernández Ordóñez va traçar el típic bulevar Madrileny aportant, de nou, elements artístics. No obstant, a l’actualitat tota aquesta filosofia artísitca i integradora medioambientalment no s’ha respectat i l’avinguda s’ha convertit en una via ràpida de pas de vehicles.

Encara que no s’especialitzés en la redacció de projectes d’urbanitzacions i paisatgisme, el domini que tenia tant de l’escala urbana com de l’escala del medi natural era molt significatiu. Només cal indicar la quantitat de dibuixos i propostes que feia de les piles dels seus ponts per veure la magnitud d’aquesta preocupació per trobar l’escala correcte segons l’entorn de cada projecte.

Essent la seva obra poc extensa, la seva contribució a l’Enginyeria de Ponts és rellevant. La utilització de nous elements tècnics, fins llavors poc utilitzats a l’enginyeria espanyola, com són l’estructura mixta i els elements prefabricats els va permetre trobar noves propostes estètiques a tipologies estructurals clàssiques.

En un sentit purament estètic, José Antonio Fernández Ordóñez i Julio Martínez Calzón intentaven enfocar tots els seus projectes prenent l’estètica com a part integrant del pont i no com un afegit final, de mode que evités qualsevol excés formal i aconseguir així l’essència de l’estructura. Tal com deia Fernández Ordóñez en boca de Brancusi: “La simplicidad no es una meta, pero uno llega a ella a pesar de sí mismo, tal como uno se acerca al significado real de las cosas” [2].

Referències:

[1] FERNÁNDEZ ORDÓÑEZ, José Antonio (1993). Profesiones. Conocer y Ejercer. La Ingeniería de Caminos, Canales y Puertos. Hablando con José Antonio Fernández Ordóñez. Acento Editorial.

[2] FERNÁNDEZ ORDÓÑEZ, José Antonio (1990). “El Pensamiento Estético de los Ingenieros. Funcionalidad y Belleza.” Discurso del Académico electo Excmo. Sr. D. José Antonio Fernández Ordóñez. Leído en el acto de su Recepción Pública el día 25 de marzo de 1990 y contestación del Excmo. Sr. Duque de Alba. Real Academia de Bellas Artes de San Fernando.

La major part de l’informació d’aquest article forma part de la tesina d’especialitat “Relación entre la obra de José Antonio Fernández Ordóñez y Eduardo Chillida Juantegui”, escrita per Guillem Collell Mundet i dirigida per Salvador Tarragó Cid al 2005.

José Antonio Fernández Ordóñez. Pont cap a l’art (part 1)

Durant aquest final d’any escriurem varis articles sobre el legat que l’enginer de camins José Antonio Fernández Ordónez ens ha deixat. Aquesta és la primera d’una série d’entrades.

La major part de la informació dels articles forma part de la tesina d’especialitat “Relación entre la obra de José Antonio Fernández Ordóñez y Eduardo Chillida Juantegui”, escrita per Guillem Collell Mundet i dirigida per Salvador Tarragó Cid al 2005.

José Antonio Fernández Ordónez (font).

“¿Qué sería de nosotros, di si no existieran los puentes?”

Pedro Salinas

José Antonio Fernández Ordóñez, enginyer de camins, veia i concebia la seva obra com quelcom etern, sobrevisquen al pas dels segles, no pensava en res efímer. Així encara resten presents els seus somnis, passions, ponts i paraules.

Va néixer a Madrid el 18 de Novembre del 1933. La seva educació va ser marcada per l’any que va passar curant-se d’una greu enfermetat. És quan els seus germans, el seu pare i el mossén del poble li portaven llibres perqué llegix, reflexiones i adquirís criteris propis.

Li va costar quatre anys ingressar a l’Escola de Camins de Madrid, però no va ser fins els últims cursos, on alguns professors li van fer estimar la professió. A les classes dels professors José Entrecanales i Eduardo Torroja va adquirir “la vocació, no per la transmissió de coneixements sinò per la visió de la vida professional que aprenia amb ells: l’amor a les coses ben fetes, la tentació del risc i el seu contrapès en la seguretat de les obres, la honradesa en la utilització dels diners aliens, la manera ética i digna, en resum, d’entendre la professió” [1].

Obté el títol d’enginyer de Camins el 1959 i set anys més tard el grau de doctor enginyer.

José Antonio Fernández Ordóñez va saber conjugar el món de la teoria amb el de la práctica al llarg de tota la seva carrera professional. La seva vertadera vocació i la seva major contribució al món de l’enginyeria va ser la seva gran cultura i sensibilitat, el que el portà a realitzar feines molt dispars.

A l’Escola Superior d’Enginyers de Camins, Canals i Ports, seguint la feina professional dels professors Lucio del Valle, Tomás García-Diego i Santiago Castro Cardús, José Antonio Fernández Ordóñez impartí una ensenyança d’un caràcter humanista molt marcada. Primer va començar com adjunt de Santiago Castro i al 1981 va crear la Càtedra d’Art i Estètica de l’Enginyeria a l’Escola de Madrid. Com a professor defensava des del primer any d’aprenentatge una ensenyança que apropés l’estudiant al projecte constructiu i al coneixement del medi natural que l’integra. També li donava molta importància a la formació de la sensibilitat mitjançant un coneixement de l’art i l’amor per les formes, tot partint del passat, és a dir, dels gran enginyers de la història.

Al 1975 va ser nomenat president del Col·legi de Camins, Canals i Ports. El seu nomenament fou rodejat d’una enorme tensió politica i gairebé més celebrat per el món de la cultura que pel cos d’enginyers. Va ser elegit com a representant d’un grup de joves professionals amb ganes de trencar amb les polítiques continuistes que venien imperant. Revitalitzà el funcionament del Col·legi obrint-lo a la societat i a la participació democràtica. Impulsà la redacció de revistes, exposicions, conferències, llibres i tot tipus d’elements que van ajudar a difondre l’enginyeria de camins des d’un punt de vista cultural. Renovà els valors dels professionals de l’enginyeria. Participà en la transició política de forma molt activa, així com en pronunciaments ecològics com l’informe sobre el Parc de Doñana o el Manifest de l’Aigua. El seu mandat va acabar al 1979 però assessorà al Col·legi i al seu President en el següents anys. En definitiva, va crear un estil nou que va estimular i airejar la institució.

La seva incursió al món de les arts i la cultura no només es quedà en un pla tècnic, al 1988 va ser nomenat Acadèmic de la Reial Acadèmia de les Belles Arts de San Fernando, ajudà a crear la Fundació Juanelo Turriano dedicada a la investigació científica i al 1994 va ser nomenat President del Reial Patronat del Museu del Prado.

Amb enorme energia i vitalitat a l’hora de defensar les seves idees també va saber portar a la enginyeria tot el món poètic i artístic que havia viscut o estudiat. Des del 1964, i juntament amb Julio Martínez Calzón, es van anar especialitzant en el projecte de ponts, fent rehabilitacions i noves intervencions molt significatives.

Pont Juan Bravo, Passeig de la Castellana. Madrid.

Referència:

[1] FERNÁNDEZ ORDÓÑEZ, José Antonio (1993). Profesiones. Conocer y Ejercer. La Ingeniería de Caminos, Canales y Puertos. Hablando con José Antonio Fernández Ordóñez. Acento Editorial.