Resistiria Barcelona un terratrèmol com el de Japó?

El passat 11 de març un terratrèmol d’intensitat 8,9 a l’escala de Richter ha sacsejat Japó (font: US Geological Survey). Aquest ja ha estat classificat com el més devastador a l’illa en els últims 140 anys, i està entre els 5 majors sísmes del que se’n té registre a nivell mundial (fonts: BBC i el Mundo). El terratrèmol ha provocat un tsunami devastador a la costa de Japó, a més de l’alarma nuclear que encara s’està vivint amb milers de desplaçats i certa incertesa sobre el control de la situació.

Com a enginyer d’estructures m’ha sorprés veure com han resistit els edificis i les infraestructures de les grans ciutats al sisme (em refereixo estrictament a l’episodi del terratrèmol). Comparant amb els últims terratrèmols de Chile, l’Aquila, Christchurch o Haití on no va quedar pedra sobre pedra, el sisme del Japó ha afectat relativament poc als edificis, tot i que el posterior tsunami sí que ha estat una força imparable.

La normativa sismorresistent japonesa és de les més estrictes, va ser modificada l’any 2000 a arrel del terratrèmol de Kobe del 1995. Així que, tot i comptar amb grans gratacels i ponts, aquests poden suportar els terratrèmols més grans (font: NY Times). En l’artícle: “Performance-Based Seismic Design Code for Buildings in Japan” s’explica com funciona la norma japonesa per el disseny sísmic. En l’artícle s’observa que l’espectre bàsic d’acceleracions sísmiques arriba als 8 m/s2 (0,8g aproximadament), si comparem amb la Norma de Construcció Sismorresistent Espanyola (NCSE-02), a la zona de Barcelona l’espectre resposta d’acceleracions horitzontals, en les mateixes condicions de terreny, és 0,08g, deu vegades menor.

I si anem més enllà, que hagués passat si el terratrèmol del Japó hagués estat a Barcelona? La Japan Meteorologial Agency (JMA) té una escala pròpia d’intensitat segons l’acceleració pic del terreny (escala de la JMA), en el  registre del sísme i les seves rèpliques, s’indica que l’episodi ha sigut d’intensitat 5,5 segons l’escala de la JMA. Aquesta equival a una acceleració del terreny de 2,50 m/s2. Si apliquem la NCSE-02 per una edificació de formigó a Barcelona i considerant les pitjors condicions de terreny s’obté en un acceleració màxima de disseny de 2,1 m/s2, aproximadament. És a dir, que no hi ha cap edifici, antic o modern, que s’hagi dissenyat per aguantar un terratremol així.

Amb aquest artícle no vull crear alarma ni criticar la normativa espanyola, si al Japó tenen una norma tan estricta és perqué es donen aquestes situacions, i de fet, les dues normes tenen bases similars. L’únic que vull posar de manifest és que amb un bon disseny d’enginyeria es poden resistir sísmes com el viscut el passat 11 de març.

Jardí Tarradellas

En la cantonada del carrer Berlin amb Marqués de Santmenat (a Barcelona) s’està construïnt el jardí Tarradellas, una petita obra promoguda per l’Institut Municipal del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida (IMPUiQV), en el tancat de l’obra s’explica: “l’enderroc d’una antiga edificació [...] va deixar al descobert una mitgera sobre la via pública que causa un especial impacte en el paisatge de la ciutat per la seva gran visibilitat. Aquesta situació ens convida a plantejar una intervenció d’integració singular que utilitzi la matèria viva com a argument.
Es planteja, doncs, un jardí vertical. Una estructura metàl·lica funciona com a esquelet de suport del jardí amb diversos nivells que sustenten les plantes. El jardí toca a terra mitjançant un mur de pedra que s’estén cap al paviment del xamfrà. Es compon d’una base sempre verda sobre la qual broten diverses plantes amb flor que van variant de color al llarg de l’any.
L’elecció de la vegetació s’ha fet per reduir el mateniment i crear un bocí de natura que afavoreixi la colonització d’espècies animals, principalment d’ocells. Amb aquesta transformació d’aquesta mitgera en jardí es crea un nou ecosistema que suposarà un benefici social i ambiental per a la ciutat”.

Apart d’aquest discurs no he aconseguit trobar més informació del jardí, ni en la web de paisatge urbà ni a la web dels projectistes, Capella Garcia Arquitectura, SLP. Però el que m’ha cridat més l’atenció ha estat la solució estructural, en aquest cas els projectistes han escollit una estructura metàl·lica lleugera ja que les sobrecàrregues que ha d’aguantar no seran gaire grans. La problemàtica de la durabilitat s’ha resolt galvanitzant tota l’estructura, d’aquesta forma s’impedeix l’avanç de la corrosió de l’acer i s’evita el manteniment durant prècticament tota la vida útil de l’estructura, sempre que es garanteixi prou gruix de la capa de zinc del galvanitzat.

La técnica del galvanitzat està molt desenvolupada i és una solució molt utlitzada en la obra civil, s’utilitza en fanals, mobiliari urbà, barreres i pretils de carretera. Es pot utilitzar com a solució estructural però té certs condicionants que el projectista ha de tenir en compte. No es poden realizar soldadures es obra, per tant, totes les unions han de ser cargolades, i la mida màxima de les bigues està limitada la capacitat de les banyeres de galvanitzar. En les fotos es poden apreciar les unions unes bigues per tal d’ensamblar l’estructura en obra.

Per aprofundir en els aspectes més tècnics del procés del galvanitzat recomano la web de l’Asociación Técnica Española de Galvanización (ATEG).

Rafael Guastavino i la volta catalana

Salvador Tarragó, gran defensor de la figura de Rafael Guastavino el va qualificar com el millor mestre d’obres de la història. Constructor entre finals del s. XIX i principis del s. XX va tenir una gran influència als EEUU, on va passar la major part de la seva vida professional. No se si ha sigut el millor constructor de voltes de la història, però si que la seva figura és de gran importància tot i no se gaire coneguda.

Rafael Guastavino (1842, València – 1908, Baltimore), valencià d’origen emigra a Barcelona l’any 1861 per formar-se com a Mestre d’Obres on aprèn la tècnica de la volta catalana, que desenvoluparà i perfeccionarà al llarg de la seva vida professional fins al punt d’exportar els seus secrets als Estats Units on construirà més de 1000 edificis basats en aquesta tècnica.

La Volta Catalana o volta tabicada o volta cohesiva, és una sistema constructiu basat en la construcció de voltes rebaixades a partir de peces ceràmiques planes. Aquestes s’uneixen amb guix per fer la primera capa, aquest pren amb tanta rapidesa  que no es necessita cap cintra que aguanti la volta sense tancar. Un cop acabada la primera capa, se’n col·loquen de successives unides amb morter que dona la resistència necessària.

Guastivino comença la seva vida professional com a constructor l’any 1866, l’obra més emblemàtica on participa en la seva primera etapa és la fabrica “Can Batlló”.

Aviat se’n va a buscar-se la vida als EEUU, on fundarà l’empresa Guastavino Fireproof Construction Company l’any 1888. Guastavino s’adona de que la construcció en volta catalana té un gran mercat a Estats Units. Després dels grans incendis a Nova York (1835) i Chicago (1871) la societat americana estava molt sensibilitzada al respecte, sobretot en els edificis públics. Guastavino se’n adona i promou la Volta Catalana com a una tècnica constructiva a prova de foc, registra varies patents i fins i tot fa proves a escala real calant foc a construccions seves per tal de demostrar la qualitat de la  seva construcció.

Molts arquitectes veuen els avantatges que comporta la Volta Catalana, ja sigui pels aspectes de seguretat al foc com per l’economia de la construcció i la qualitat arquitectònica de Guastavino, així que la tècnica s’estén ràpidament. Entre els edificis més importants que construeix Guastavino hi ha la Biblioteca pública de Boston, l’estació Grand Central a NY, el Carnegie Hall, la catedral de Saint John the Divine o l’esglesia de St. Bartholomew a la Cinquena Avinguda, a Boston també construeix la Biblioteca Pública o el East Boston High School.

L’any 1908 Rafael Guastavino mor i el seu fill es fa càrrec de l’empresa fins al 1962, quan finalment l’empresa acaba tancant. L’herència que va deixar Guastavino és de capdal importància i forma part de la història de la construcció, va exportar la tècnica de la Volta Catalana als EUA i va deixar la seva petja en més de mil construccions.

Fonts:

http://www.rafaelguastavino.com/

http://es.wikipedia.org/wiki/Rafael_Guastavino

http://www.guastavino.net/

http://tigrepelvar3.wordpress.com/2009/06/16/la-obra-de-rafael-guastavino-que-cambio-la-imagen-de-nueva-york/

http://en.wikipedia.org/wiki/Guastavino_tile

http://ropdigital.ciccp.es/pdf/publico/2002/2002_junio_3422_03.pdf

http://patrimonioindustrialdebarcelona.blogspot.com/2009/03/la-fabrica-can-batllo-y-la-escola.html

http://arquicatalana.blogspot.com/2009/10/arquitecte-rafael-guastavino-i-moreno.html

Aquesta entrada es publica de forma simultània a Frame and Form gràcies a la col·laboració de Sergio Carratalá.