En Juan Sobrino, fundador i gerent de l’empresa Pedelta, va ser entrevistat al programa sobre economia Valor Afegit, de TV3. En aquesta entrevista s’expliquen les bondats de l’enginyeria catalana i la innovació en materials i disseny, sense descuidar la funcionalitat i sobrietat del projecte.
PD: Gràcies al Juan Carlos pel link de l’entrevista.
M’ha arribat un nou ‘flyer’ per una conferencia que pot ser molt interessant. El pròxim 4 de novembre l’eginyer txec Jiri Strasky donarà una conferència Madrid.
Si ets dels que quan sents pretensat només et venen al cap les biguetes prefabricades potser no t’interessarà gaire. Strasky ha treballat molt en bandes teses, pretensats extradorsals i ponts atirantats, ha fet investigacions per làmines pretensades. També és el coautor del pont per sobre l’Ebre a Sant Jaume d’Enveja, actualment en construcció.
En els seus projectes, el pretensat no només s’oposa a les càrregues sinò que l’utilitza per rigiditzar l’estructura. Així, pot fer passarel·les quasi transparents amb un cantell ridícul i esquiva els problemes dinàmics típic d’aquesta tipologia.
En mòn de les estructures hi ha una obsessió per classificar en tipologies estructurals, així doncs tenim estructures lineals, superficials, de membrana, reticulars planes o tridimensional; que treballen a compressió, tracció o per flexió; o de formigó, acer o mixtes. I en la disciplina dels ponts encara existeix més literatura, podem trobar ponts de bigues, calaix, llosa, gelosia, arc, pòrtic, banda tesa, atirantat, penjant, i així podria seguir. La falera de definir tantes tipologies no és gratuïta, ve de criteris històrics, de com ha anat avançant la tècnica dels ponts, a mesura que avançaven els processos constructius i la tecnologia dels materials s’havia de donar cabuda als nous conceptes creats.
La veritat és que els conceptes s’han de definir i classificar, s’enten millor el funcionament de les estructures si es poden associar a un tipus o forma. No seré jo ara qui vulgui trencar els esquemes de la professió. Però també és cert, que quan es fan híbrids d’estructures o es va al límit entre tipus de ponts és quan es fan les aportacions més interessants i innovadores.
Doncs aquí queda aquesta reflexió, que faig per mi mateix i per qui la vulgui llegir, entenguem els tipus i les formes i trenquem-les després.
No és cap novetat que l’Ajuntament de Barcelona vol remodelar el tram central de la Diagonal.
El que sí és nou, és el procés participatiu ciutadà. Per mitjà d’una campaña publicitària s’insta a la gent a aportar les seves idees, per fer-ho només s’ha d’omplir un formulari a la web, on també s’hi pot trobar el funcionament d’aquesta iniciativa, a més d’informació històrica, fotografies, arquitectura, art,… i fins i tot s’hi poden trobar documents de mobilitat i urbanisme de la Diagonal, no soc molt expert en el tema, però sembla força interessant.
La veritat és que estic mig intrigat per veure com surt tot això, perqué sembla que s’hi han ficat seriosament i tot. Ara estem en la fase d’aportacions ciutadanes (que acaba aquest mes), i fins decembre es valoraran les propostes per tal de proposar varies alternatives serioses i a mitjans del 2010 s’ha de concloure amb una consulta popular.
S’haurá de veure com acaba tot perqué la Diagonal, a part de ser una via important, creua els carrers amb més trànsit del centre de Barcelona, així que convertir-ho en un passeig amb tramvia i carril bici no crec que sigui trivial. Però bé, això no vol dir que sigui una mala iniciativa, al cap i a la fi, la ciutat és dels ciutadans, no?
15. Arribar a una parada per deixar la bici i que no hi hagi lloc. Com a mínim tens la bici per anar a una altra parada.
14. Anar a una parada per deixar la bici i que no hi hagi bicis. Si tens sort hi haurà una altra parada aprop amb bicis, però al final mai hi ha cap bici aprop.
13. Que la cadena estigui sortida. Es pot intentar reparar però t’enmerdes una mica.
12. Que hi hagi una roda punxada. Els intrèpits poden utilitzar-la igualment, sempre que no hi hagi gaire pujada.
11. Que el manillar estigui tort. És una gran experiència, sembla una tonteria però és impossible no anar fent esses, i a sobre, des de fora sembla que no sàpigues anar amb bici.
10. Que el sillín no es mantingui a la seva alçada. Primer col·loques el sillín on et va millor, però a mesura que avances va baixant, fins que acabes amb el cul al terra i aprofitant els semàfors per tornar-lo a col·locar bé.
9. Que el sillín basculi endavant i enderrere. Realment no saps com ficar-te, molt incòmode.
8. Que no hi hagi sillín. Sense comentaris no.
7. Que només funcioni la marxa curta. Les bicis del bicing no es que tinguin molts marxes, només 3, però fer tot el trajecte amb la marxa més curta és desesperant, pedalajant com un boig i anat a 2 per hora.
6. Que només funcioni la marxa llarga. Anar només amb la marxa curta és una putada, però garantitzo que anar amb la llarga i haver de pujar per Via Augusta és molt pitjor.
5. Que falti un pedal. La veritat és que no et limita del tot, sempre pots agafar-la de baixada i anar derrapant amb un peu.
4. Que t’atropelli una moto anat pel carril-bici. Val, això no m’ha passat amb bicing encara, però em va passar a Holanda.
3. Que no hi hagi frens. Tota una aventura, sobretot, perqué el hi ha un protector a la roda del darrere que no et deixa frenar amb el peu.
2. Que et pugin la quota. Sí, perqué després d’un any de putades encara et pugen el preu!
1. Que et passi tot alhora. Amb el bicing tot és possible.
Ja fa temps que cada cop que passo per l’estació de FGC de Les 3 Torres no puc deixar de mirar els pilars que ha entre els 2 sentits de la via. No se si s’apreciarà molt en les fotos, però just al mig de cada pilar hi ha un junta freda, a tots i cada un!!, sembla fet expressament. La meva teoria és que en comptes de formigonar un pilar sencer i després passar al següent, algú va pensar que era millor omplir els encofrats fins la meitat de tots i després acabar-los amb una segona tongada.
Ara ja teniu un entreteniment mentres espereu el tren a l’andana, buscar defectes d’execució.
Les marquesines de bus són molt més que una manera de marcar on para l’autobus, són una peça del mobiliari urbà important i els seu disseny no és simple. Ha de protegir de les inclemencies del temps, mostrar les rutes i els horaris, ha de tenir una gran superficie pels anuncis i ha ser de fàcil instal·lació. Ja fa temps que em fixo en les marquesines de Barcelona, la veritat és que no m’agraden gens, així que m’he decidit a fer un petit análsi. La part estructural, en aquest cas és la menys important, però com que és al que em dedico és la part més llarga.
Funcionalitat: Fa de refugi de la pluja i el vent, té un petit banc on poden seure el avis, conté els horaris i mapes, sembla que aquest disseny compleix amb uns mínims. Però la veritat és que té un detall força molest, les dues barres verticals de la part del carrer són un autèntic obstacle quan hi ha aglomeraciones de gent.
Anàlisi estructural: En aquest tema es nota un disseny bastant pobre. La coberta de la marquesina està suportada per 5 barres verticals, però són tan esveltes que el pòrtic té molt poca rigidesa, de fet, és totalment flexible i davant d’accions horitzontals (com el vent o un flipat de les estructures agitant-lo) fa que vibri bastant. Així que tot i tenir 5 suports i una coberta de plàstic l’aspecte general és d’estructura dèbil.
El tema del banquet mereix menció apart, el banc està empotrat en el suport del vidre, que té secció una rectangular molt estreta. Per tant, el moment torsor probocat per les persones assegudes s’ha de resistir per una secció que gairebé linial. Que passa llavors, que la majoria dels bancs estan deformats i inclinats cap endavant.
Estètica: Els detalls són bastant rudimentaris i poc cuidats, i l’aspecte complet deixa bastant a desitjar. Crec que les fotos parlen per si soles.
Així que com a resum final es pot concloure que les marquesines de Barcelona tenen un disseny poc cuidat, que suspén en gairebé tot. Espero que com a mínim siguin les més barates.
No m’agrada gens duplicar continguts, però he penjat una nova entrada a estructurant sobre les xarxes socials, i com que crec que és un tema prou transversal col·loco l’enllaç aquí per donar-li més visibilitat, jeje.
No seria una novetat dir que les xarxes socials han suposat tota una revolució a Internet. Els Blogs, xarxes socials, web 2.0 o com es vulgui dir, ja formen part del nostre dia a dia i la majoria de gent te comptes actius a Facebook, Blogger, WordPress, Del.icio.us, Twitter, Orkut, Xing, Linkedin, Digg, Tuenti o a totes alhora!
Deixant de banda la recurrent polèmica de la pèrdua d’intimitat o dels drets personals, m’agradaria reflexionar sobre l’ús professional que es fa de les xarxes socials. LinkedIn o Xing ja s’han especialitzat en els contacte professionals, i entre les dues sumen més de 40 milions d’usuaris registrats (encara s’està lluny dels 200 de facebook), molta gent utilitza aquestes xarxes com a eina de treball.
Com sempre en el sector de l’enginyeria civil això arriba amb 10 anys de retràs. Perquè el que ja és una realitat al carrer i en d’altres sectors professionals està passant totalment desapercebut en enginyeries i constructores. Segurament molts em diran que els temes aquests són més per dissenyadors de pàgines web i gent així, potser sí, però al principi el blogs només eren per freakies de la informàtica, no?
Estem un pas per endarrere, però això vol dir que encara hi ha moltes oportunitats per aprofitar perquè tot està per fer encara. Crec que entre tots hem de perdre la por a utilitzar aquestes noves vies de comunicació.
De tota manera recomano el 30 minuts de TV3 sobre aquest tema: Fent @mics
Per fi s’ha inagurat ‘definitivament’ la Plaça Lesseps! Doncs sí, mai a la vida havia vist aquest plaça sense obres*, i això no es pot dir gaires cops. L’arquitecte responsable de l’urbanització, Albert Viaplana, ja es un habitual a Barcelona i la veritat es que ja es podria dir que és força responsable de la imatge de la ciutat. Per l’arquitectura de la plaça, Viaplana es va inspirar en l’obra del desconegut Sr. Lesseps, promotor del canal de Suez (resulta que aquest home va ser cónsul francés a Barcelona), les alusions són clares, com en els pórtics que fan a la vegada de font o jardinera. D’altra banda, queda el paral·lelepípede gegant que no se ben bé que vol significar o quina utilitat podria tenir.
*Encara que ja s’hagi inagurat, encara hi ha obres per acabar a la plaça, ja que l’estació de Lesseps de la L3 farà d’intercanviador amb una estació de la futura L9.
No és cap novetat que l’Ajuntament de Barcelona vol remodelar el tram central de la Diagonal.
