Ja fa temps que cada cop que passo per l’estació de FGC de Les 3 Torres no puc deixar de mirar els pilars que ha entre els 2 sentits de la via. No se si s’apreciarà molt en les fotos, però just al mig de cada pilar hi ha un junta freda, a tots i cada un!!, sembla fet expressament. La meva teoria és que en comptes de formigonar un pilar sencer i després passar al següent, algú va pensar que era millor omplir els encofrats fins la meitat de tots i després acabar-los amb una segona tongada.
Ara ja teniu un entreteniment mentres espereu el tren a l’andana, buscar defectes d’execució.
Les marquesines de bus són molt més que una manera de marcar on para l’autobus, són una peça del mobiliari urbà important i els seu disseny no és simple. Ha de protegir de les inclemencies del temps, mostrar les rutes i els horaris, ha de tenir una gran superficie pels anuncis i ha ser de fàcil instal·lació. Ja fa temps que em fixo en les marquesines de Barcelona, la veritat és que no m’agraden gens, així que m’he decidit a fer un petit análsi. La part estructural, en aquest cas és la menys important, però com que és al que em dedico és la part més llarga.
Funcionalitat: Fa de refugi de la pluja i el vent, té un petit banc on poden seure el avis, conté els horaris i mapes, sembla que aquest disseny compleix amb uns mínims. Però la veritat és que té un detall força molest, les dues barres verticals de la part del carrer són un autèntic obstacle quan hi ha aglomeraciones de gent.
Anàlisi estructural: En aquest tema es nota un disseny bastant pobre. La coberta de la marquesina està suportada per 5 barres verticals, però són tan esveltes que el pòrtic té molt poca rigidesa, de fet, és totalment flexible i davant d’accions horitzontals (com el vent o un flipat de les estructures agitant-lo) fa que vibri bastant. Així que tot i tenir 5 suports i una coberta de plàstic l’aspecte general és d’estructura dèbil.
El tema del banquet mereix menció apart, el banc està empotrat en el suport del vidre, que té secció una rectangular molt estreta. Per tant, el moment torsor probocat per les persones assegudes s’ha de resistir per una secció que gairebé linial. Que passa llavors, que la majoria dels bancs estan deformats i inclinats cap endavant.
Estètica: Els detalls són bastant rudimentaris i poc cuidats, i l’aspecte complet deixa bastant a desitjar. Crec que les fotos parlen per si soles.
Així que com a resum final es pot concloure que les marquesines de Barcelona tenen un disseny poc cuidat, que suspén en gairebé tot. Espero que com a mínim siguin les més barates.
No seria una novetat dir que les xarxes socials han suposat tota una revolució a Internet. Els Blogs, xarxes socials, web 2.0 o com es vulgui dir, ja formen part del nostre dia a dia i la majoria de gent te comptes actius a Facebook, Blogger, WordPress, Del.icio.us, Twitter, Orkut, Xing, Linkedin, Digg, Tuenti o a totes alhora!
Deixant de banda la recurrent polèmica de la pèrdua d’intimitat o dels drets personals, m’agradaria reflexionar sobre l’ús professional que es fa de les xarxes socials. LinkedIn o Xing ja s’han especialitzat en els contacte professionals, i entre les dues sumen més de 40 milions d’usuaris registrats (encara s’està lluny dels 200 de facebook), molta gent utilitza aquestes xarxes com a eina de treball.
Com sempre en el sector de l’enginyeria civil això arriba amb 10 anys de retràs. Perquè el que ja és una realitat al carrer i en d’altres sectors professionals està passant totalment desapercebut en enginyeries i constructores. Segurament molts em diran que els temes aquests són més per dissenyadors de pàgines web i gent així, potser sí, però al principi el blogs només eren per freakies de la informàtica, no?
Estem un pas per endarrere, però això vol dir que encara hi ha moltes oportunitats per aprofitar perquè tot està per fer encara. Crec que entre tots hem de perdre la por a utilitzar aquestes noves vies de comunicació.
De tota manera recomano el 30 minuts de TV3 sobre aquest tema: Fent @mics
Seguint amb la iniciativa de fotografiar tot allò que un es pot trobar pel carrer que vaig començar amb l’última actualització. Avui porto la imatge d’un balcó que està just davant de la parada del bus que agafo per anar a la feina, és un balcó molt educatiu perqué sempre em recorda que els recobriments mínims són per alguna cosa. Que passa si no es mantenen, doncs que els agents externs penetren a l’interior fins al perfil metàl·lic, la oxidació de l’acer fa que aquest augmenti de volum i el formigó s’esquerda i salta.
M’agradaria començar una nova secció (Càmera en mà) on posar fotos improvisades de cosetes interessants que un pot veure pel carrer. La qualitat de la foto no és massa bona, però és el que dona de si el mòbil.
Per començar penjo la foto de les obres de l’estació de Sarrià dels FGC. L’estació en convertirà en un intercanviador amb la L9, encara falta un vida perqué hi arribi el metro, però ja estan preparant l’estació. En la foto es pot veure les bigues prefabricades que fan de coberta de l’estació, no es la solució més original, però total pel que es veu…
L’altre dia, mentre xafardejava per el web de
CYPE, vaig fer un descobriment d’aquells que et donen ganes de pregonar-ho als quatre vents. Resulta que CYPE edita un llibre de detalls constructius,
Biblioteca de Detalles Constructivos, el llibre aquest ja el tenia fitxat des de feia temps, però com que costa més de 110€ només l’havia pogut fullejar a la
Diaz de Santos. La sorpresa va ser quan vaig a petar a
http://detallesconstructivos.cype.es/ i descobreixo que tots els detalls del llibre es troben digitalitzats!!
(Espero que no porti molt de temps en funcionament aquest tema, perqué sinò em sentiria com un amateur ¬¬’).
Nova jornada técnica organitzada per
Càtedra d’Innovació del Formigó, aquest cop sobre dos temes bastant dispars a priori, la nanotecnologia del formigó i els formigons autocompactants o autocompactables (no se quin és el terme correcte en català).
La primera sessió, tractarà sobre la nanotecnologia, i compta amb ponents bastant internacionals: Mº Carmen Andrade, de IETCC; Surendra Shah, del Center for Advanced Cement-Based Materials; i Paulo Monteiro, de l’universitat de California.
La segona sessió, sobre els formigons autocompactables, no tracta uns temes tan cools ni internacionals, i estarà composta per tres ponencies a carrec de: Hogo Corres, de FEHCOR; José Mº Navarro, de FCC, SA; i Pere Borralleras, de BASF, com no.
Lamentablement, aquest cop no hi podré assistir, però ja estaré atent a veure si es penja alguna informació o aconsegueixo les ponéncies. De moment només hi ha la
web i el
tríptic.
Data: 26/02/2009
Lloc: Sala d’Actes (C2) del Campus Nord de la UPC
Preu: 80 €, han reduït el preu pero també han substituït el dinar per una copa de vi, tot un encert diria jo, perqué m’agradaria veure de que parlaran els interessats en la Nanotecnologia amb els dels Autocompactables.
En la década dels 50 es va construir a Venezuela l’Autopista més cara que havien fet mai, per unir Caracas amb la Guaira. Aquesta va ser tot una proesa de la época, sobretot, pel Viaducte nº 1, un arc de formigó de 154 m de llum, uns dels més grans del món i l’enginyer resposable era ni més ni menys que
Eugene Freyssinet.
A partir de la década dels 70 es van començar a notar uns desplaçaments alarmants degut als moviments que es produien a una falla geológica entre els suports. Als anys 90 es comencen les feines de rehabilitació per tal de salvar l’estructura: Es va actuar sobre les piles (mitjançant recolzaments lliscants que permetessin els desplaçaments); es va post-tensar l’arc per tal de contrarrestar la flexió que havien aparegut pels desplaçaments dels suports; y fins hi tot es va haver d’actuar al taulell per mantenir la planaritat del paviment.
Però de poc van servir les nombroses actuacions de rehabilitació, el 4 de gener del 2006, 25 anys després d’haver-se acabat de construir, el Viaducte nº 1 de l’Autopista Caracas – La Guaira, va col·lapsar parcialment després d’un desplaçament brusc de 70 cm de la vall. Després d’això, es tanca definitivament el pont i s’abandonen els intents de restauració.
El nou Viaducte té 800 m de longitud repartits en 8 vanos, amb una llum màxima de 110 m. La nova estructura és una biga continua metàl·lica, amb recolzaments lliscants per permetre els desplaçaments futurs del terreny.
Referències:
Venezuela construye la carretera más costosa del mundo
Vía crucis nº 1
Se desplomo el Viaducto nº 1 de la autopista Caracas – La Guaira
El
Pont sobre l’estret de Messina és una constant des de fa décades a les conferències, congressos o classes de ponts. És com el pont de Tacoma. Tard o d’hora acaba sortint i sempre amb les mateixes imatges.
Per si hi ha algun astronauta, diré que el Pont sobre l’estret de Messina és un projecte plantejat per primer cop l’any 1971, és el pont pentjant que ha de batir tots els récords, 3.300 m de llum, 60 m d’ample de la plataforma, 376 m d’alçada de les torres, etc. I ha d’unir l’illa de Sicília amb Calabria, la punta de la bota d’Itàlia.
Doncs bé, resulta que Remo Calzona, un enginyer que ha estat lligat amb el projecte des de fa anys, ha escrit un llibre (La Ricerca Non Ha Fine – Il Ponte Sullo Stretto Di Messina) on posa de manifest que el pre-projecte actual està ja obsolet i és irrealitzable. Si sumem que aquesta obra no està exempta de polémica, sinó consulteu el web d’una organització en contra de la unió, No Ponte. S’obre un panorama bastant complicat sobre la realització final del pont.
Deixo l’enllaç amb la noticia del PAIS on parlen del llibre i del pont.
Puentes: Apuntes para su diseño, cálculo y construcción – Javier Manterola (121,00 €)
Ponts/Puentes – Fritz Leonhardt (124,57 €)
Dos llibres indispensables sobre el projecte de ponts. El del Manterola és la reedició de qualitat dels seus célebres llibres de ponts, dóna una visió general de l’enginyeria de ponts, aprofundeix en les tipologies més habitual, com ponts en llosa, calaix o de bigues, també toca els arcs i els tirants, sense olvidar les piles i fonamentacions. En canvi, el del Leonhardt està centrat en l’estètica dels ponts, però des de l’experiència d’aquest home, un dels pares dels ponts moderns.
El que deia, dos llibres indispensables, però carísims!, per això faig una última recomanació d’una troballa que vaig fer per només 26 €. L’edició no és tan xula com els anteriors, però és un llibre amb molta sustancia.
Forma y tipo en el arte de construir puentes – Miguel Aguiló
