“L’enginyer del futur potser recordarà el que va menysprear el segle passat: el disseny creatiu de l’estructura, la seva perfecció formal i estètica, la seva adaptació al paisatge.”
Hans Strauβ

Una vegada va acabar els estudis d’Enginyeria de Camins, José Antonio Fernández Ordóñez va començar la seva carrera professional com a enginyer treballant a l’empresa del seu pare, prefabricats Pacadar.

Pocs anys després i juntament amb en Julio Martínez Calzón van començar la seva trajectòria de projectistes de ponts. La seva primera feina va ser presentar un projecte pel concurs del viaducte de la Plaça de Cuatro Caminos de Madrid, rebent un escrit laudatori del Jurat Qualificador que els va il·lusionar i ajudar en prespectives futures.

La seva primera realització fou en 1968, amb 35 anys d’edat, quan van guanyar el concurs per a la construcció d’un viaducte al passeig de la Castellana de Madrid. El viaducte va ser un dels paradigmes de les noves construccions civils de la època. El pont estava estudiat amb detall i profunditat, amb una concepció estètica molt acurada, tant de tota la infraestructura com dels elements que la constituïen. Aquesta aportació fou tant rellevant que tots els innovadors elements tècnics que l’obra aportava van quedar en un segon terme. La ubicació del primer Museu d’Escultures a l’Aire Lliure a la seva zona inferior encara va posar més enfasi al carácter artístic del pont. Grans escultors espanyols es van comprometre a donar les seves obres a canvi exclusivament del pagament dels materials i de la seva execució.

Pont Juan Bravo, Passeig de la Castellana. Madrid (1968). Escultures: ‘Un món per infants’ d’Andreu Alfaro i ‘Proalí’ de Marcel Martí.

Pont Juan Bravo, Passeig de la Castellana. Madrid (1968). Escultures: ‘Un món per infants’ d’Andreu Alfaro i ‘Proalí’ de Marcel Martí.

Un altre dels seus ponts és el “Nou Pont del Diable” a Martorell, construït a l’any 1970. Té una longitud de 200 metres i creua el riu Llobregat a pocs metres de l’antic pont del Diable. Per a en José Antonio Fernández Ordóñez és “posiblemente el que yo más amo” [1]. El paratge era molt complex, amb una singular geologia i topografia, a més d’una gran càrrega històrica. Com a tipologia estructural va continuar la tendència de l’estructura mixta d’acer cortén i formigó blanc iniciada al pont de la Castellana però donant molta més importància visual a les piles. Aquestes dos, idèntiques, tenen dos òvals, un transversal i un altre longitudinal, i recorden tant les escultures de Jean Arp i Henry Moore com una visió moderna de l’arc de l’antic pont del Diable. Encara que l’obra sigui un pont molt singular s’ha de destacr la conciència urbanística de l’equip projectista, reafirmada anys després amb la solució del nou encreuament de l’autopista sobre el riu Llobregat. El nou viaducte de l’autopista despreciava tots els elements de la zona, el riu, l’antic pont i el de Fernández Ordóñez. Per solucionar aquest impacte visual, l’enginyer va proposar la construcció d’un mur de canalització de formigó blanc que relacionés els dos ponts, amb una llosa en voladiu i una barana que donés la volta i es prolongués per sobre el mur, incidint així en la conciència urbanística del lloc i de l’integració de les tres infraestructures amb el riu.

Nou Pont del Diable. Martorell (1970) (font).

Al 1978, van realitzar el pont del Milenari a Tortosa. En ell continua una vegada més amb la utilització del formigó blanc per les dues piles del pont i acer corten pel tauler. La proporció de les grans piles en front els 180 metres entre ambdues i els 90 metres fins als estreps li dóna un caràcter de monumentalitat pròpia dels grans ponts.

Pont del Mil·lenari. Tortosa (1978) (fotografia de Manuel Reventós).

Pont del Mil·lenari. Tortosa (1978) (fotografia de Manuel Reventós).

El pont sobre el riu Barxell a Alcoy, Alacant, de 1985 continua amb la idea estètica d’accentuar el caràcter emblemàtic del pont, aquesta vegada, mitjançant l’atirantament dels 240 metres de longitud amb pila central i doble família de 19 cables. Tot i la introducció d’aquesta tecnologia el sistema constructiu va ser ràpid i senzill. En la redacció del projecte hi van participar també en Francisco Millanes Mato, en Manuel Burón Maestro, l’Ángel Ortiz Bonet i en Javier Marco Ventura.

També van projectar ponts per a ús ferroviari, essent el més conegut el pont del Ferrocarril sobre el riu Guadalquivir a Sevilla de l’any 1991. El pont és un homenatge a la columnata i al dintell, amb influències de l’art grec molt eloqüents i amb una idea molt escultòrica del pont. L’estructura trenca amb la idea d’esbeltesa que els enginyers des de sempre han utilitzat per a garantir la bellesa dels ponts. A més, la baixa cota del tauler, la seva horitzontalitat al pas del tren i la seva gran longitud li donen al pont una bellesa especial i molt poc usual.

Un altre concurs que van guanyar al 1994 va ser el pont sobre el riu Urumea prop de l’últim meandre del riu a San Sebastià. El pont té una longitud de 80 metres i està solucionat de manera molt radical, presentant una estructura oculta molt simple que uneix els dos costats del riu amb una barana de color daurat. El tauler té una certa curvatura convex que rellança la seva bellesa en un lloc tant emblemàtic de la ciutat de San Sebastià. La mateixa barana conté la il·luminació del pont, eliminant així qualsevol tipus d’iluminació vertical que pogués trencar la neta estètica de l’estructura. Les voreres són amples contibuïnt així a donar grandesa al propi pont des d’un punt de vista sobri, sense cap ornamentació explícita.

Pont sobre el riu Urumea. Sant Sebastià (1993).

Pont sobre el riu Urumea. Sant Sebastià (1993).

Un dels seus últims projectes en vida, va ser la passarel·la de Abandoibarra a Bilbao i el Pont Infante Don Henreique sobre el riu Duero a Oporto. Al morir en José Antonio, el seu fill Lorenzo Fernández Ordóñez, arquitecte de professió, va prendre la direcció de les obres. El pont peatonal Pedro Arrupe que uneix la Universitat de Deusto a Abandoibarra es va construïr com a resposta a una demanda de la ciutat de Bilbo. Es tracta d’un disseny espectacular i una obra molt singular ja que consta de 6 entrades en lloc de les dues habituals. L’estructura és una làmina plegada formada per una xapa d’acer inoxidable. La seva bellesa es base en la racionalitat de l’estructura, amb formes geomètriques molt simples a més de les propietats visuals que proporcionen els materials de la passarel·la. L’acer inoxidable tipus dúplex i la fusta de lapacho es poden comprara als materials del casc i de la coberta d’un vaixell, quedant la passarel·la formada per dos pells, una freda i reflexant per fora i una altra acollidora per dins. En paraules de José Antonio Fernández Ordóñez “hay un juego entre las dos pieles, entre la piel que refleja y la piel que acoge al hombre” [1].

Passarel·la d'Abandoibarra. Bilbao (1996).

Passarel·la d’Abandoibarra. Bilbao (1996).

Per últim, el pont de Porto en el qual hi van col·laborar els enginyers Antonio Adao Da Fonseca, Francisco Millanes Mato, Alberto Díaz i Alexandre Burmester va ser una de les obres més ambicioses i intressants, no només dels del punt de vista constructiu, sinó també des de l’enfoc estètic. El pont consisteix en un arc abatut tipus Maillart, molt esbelt i amb un tauler de gran rigidesa. El caràcter geomètric format per grans plans li dóna un aspecte sobri, contundent i elegant. Aquesta marcada forma estructural no competeix amb els altres ponts de la ciutat de Porto, la solució presa és molt discreta, constituïda per elements rectes molt marcats i molt potents. La seva netedat fa que el pont es mostri d’un mode molt pur, sense cap afegit ni decoració. La seva teòrica humilitat funcional s’extén també al tauler degut a l’ausència d’elements elevats en ell. El projecte va ser un dels últims realitzats per l’equip de José Antonio sense per això deixar d’incorporar-hi innovacions.

Pont Infant Don Henreique. Oporto (1998) (fotografia de Jordi Pascual).

Pont Infant Don Henreique. Oporto (1998) (fotografia de Jordi Pascual).

Juntament amb en Julio Martínez Calzón va intervenir en altres projectes com els ponts bessons sobre la Nacional II a San Fernando de Henares, formats per un arc d’enorme tensió i lleugeresa; el pas d’accés al recinte d’IFEMA, a Madrid, amb unes piles clàssiques de marc buit; el pont de Fontejau sobre el Ter a Girona, integrant els elements històrics i estètics de totes les obres públiques del passat a Girona; i un llarg etcètera de passos elevats.

La seva visió urbanística es veu, encara que no d’una manera explícita, en tots els seus ponts. El projecte de l’avinguda de la Ilustració de 1982 encarregat per l’alcalde de Madrid Enrique Tierno Galván va servir per solucionar els conflictes socials que provocava el nou traçat. Va ser un projecte singular ja que pocs enginyers confiaven en la seva vàlua urbanística. Els veïns volien la zona per l’oci personal i no com una via de trànsit intens, i en José Antonio Fernández Ordóñez va traçar el típic bulevar Madrileny aportant, de nou, elements artístics. No obstant, a l’actualitat tota aquesta filosofia artísitca i integradora medioambientalment no s’ha respectat i l’avinguda s’ha convertit en una via ràpida de pas de vehicles.

Encara que no s’especialitzés en la redacció de projectes d’urbanitzacions i paisatgisme, el domini que tenia tant de l’escala urbana com de l’escala del medi natural era molt significatiu. Només cal indicar la quantitat de dibuixos i propostes que feia de les piles dels seus ponts per veure la magnitud d’aquesta preocupació per trobar l’escala correcte segons l’entorn de cada projecte.

Essent la seva obra poc extensa, la seva contribució a l’Enginyeria de Ponts és rellevant. La utilització de nous elements tècnics, fins llavors poc utilitzats a l’enginyeria espanyola, com són l’estructura mixta i els elements prefabricats els va permetre trobar noves propostes estètiques a tipologies estructurals clàssiques.

En un sentit purament estètic, José Antonio Fernández Ordóñez i Julio Martínez Calzón intentaven enfocar tots els seus projectes prenent l’estètica com a part integrant del pont i no com un afegit final, de mode que evités qualsevol excés formal i aconseguir així l’essència de l’estructura. Tal com deia Fernández Ordóñez en boca de Brancusi: “La simplicidad no es una meta, pero uno llega a ella a pesar de sí mismo, tal como uno se acerca al significado real de las cosas” [2].

Referències:

[1] FERNÁNDEZ ORDÓÑEZ, José Antonio (1993). Profesiones. Conocer y Ejercer. La Ingeniería de Caminos, Canales y Puertos. Hablando con José Antonio Fernández Ordóñez. Acento Editorial.

[2] FERNÁNDEZ ORDÓÑEZ, José Antonio (1990). “El Pensamiento Estético de los Ingenieros. Funcionalidad y Belleza.” Discurso del Académico electo Excmo. Sr. D. José Antonio Fernández Ordóñez. Leído en el acto de su Recepción Pública el día 25 de marzo de 1990 y contestación del Excmo. Sr. Duque de Alba. Real Academia de Bellas Artes de San Fernando.

La major part de l’informació d’aquest article forma part de la tesina d’especialitat “Relación entre la obra de José Antonio Fernández Ordóñez y Eduardo Chillida Juantegui”, escrita per Guillem Collell Mundet i dirigida per Salvador Tarragó Cid al 2005.

 

Tags: , , , , , ,