Durant aquest final d’any escriurem varis articles sobre el legat que l’enginer de camins José Antonio Fernández Ordónez ens ha deixat. Aquesta és la primera d’una série d’entrades.

La major part de la informació dels articles forma part de la tesina d’especialitat “Relación entre la obra de José Antonio Fernández Ordóñez y Eduardo Chillida Juantegui”, escrita per Guillem Collell Mundet i dirigida per Salvador Tarragó Cid al 2005.

José Antonio Fernández Ordónez (font).

José Antonio Fernández Ordónez (font).

“¿Qué sería de nosotros, di si no existieran los puentes?”
Pedro Salinas

José Antonio Fernández Ordóñez, enginyer de camins, veia i concebia la seva obra com quelcom etern, sobrevisquen al pas dels segles, no pensava en res efímer. Així encara resten presents els seus somnis, passions, ponts i paraules.

Va néixer a Madrid el 18 de Novembre del 1933. La seva educació va ser marcada per l’any que va passar curant-se d’una greu enfermetat. És quan els seus germans, el seu pare i el mossén del poble li portaven llibres perqué llegix, reflexiones i adquirís criteris propis.

Li va costar quatre anys ingressar a l’Escola de Camins de Madrid, però no va ser fins els últims cursos, on alguns professors li van fer estimar la professió. A les classes dels professors José Entrecanales i Eduardo Torroja va adquirir “la vocació, no per la transmissió de coneixements sinò per la visió de la vida professional que aprenia amb ells: l’amor a les coses ben fetes, la tentació del risc i el seu contrapès en la seguretat de les obres, la honradesa en la utilització dels diners aliens, la manera ética i digna, en resum, d’entendre la professió” [1].

Obté el títol d’enginyer de Camins el 1959 i set anys més tard el grau de doctor enginyer.

José Antonio Fernández Ordóñez va saber conjugar el món de la teoria amb el de la práctica al llarg de tota la seva carrera professional. La seva vertadera vocació i la seva major contribució al món de l’enginyeria va ser la seva gran cultura i sensibilitat, el que el portà a realitzar feines molt dispars.

A l’Escola Superior d’Enginyers de Camins, Canals i Ports, seguint la feina professional dels professors Lucio del Valle, Tomás García-Diego i Santiago Castro Cardús, José Antonio Fernández Ordóñez impartí una ensenyança d’un caràcter humanista molt marcada. Primer va començar com adjunt de Santiago Castro i al 1981 va crear la Càtedra d’Art i Estètica de l’Enginyeria a l’Escola de Madrid. Com a professor defensava des del primer any d’aprenentatge una ensenyança que apropés l’estudiant al projecte constructiu i al coneixement del medi natural que l’integra. També li donava molta importància a la formació de la sensibilitat mitjançant un coneixement de l’art i l’amor per les formes, tot partint del passat, és a dir, dels gran enginyers de la història.

Al 1975 va ser nomenat president del Col·legi de Camins, Canals i Ports. El seu nomenament fou rodejat d’una enorme tensió politica i gairebé més celebrat per el món de la cultura que pel cos d’enginyers. Va ser elegit com a representant d’un grup de joves professionals amb ganes de trencar amb les polítiques continuistes que venien imperant. Revitalitzà el funcionament del Col·legi obrint-lo a la societat i a la participació democràtica. Impulsà la redacció de revistes, exposicions, conferències, llibres i tot tipus d’elements que van ajudar a difondre l’enginyeria de camins des d’un punt de vista cultural. Renovà els valors dels professionals de l’enginyeria. Participà en la transició política de forma molt activa, així com en pronunciaments ecològics com l’informe sobre el Parc de Doñana o el Manifest de l’Aigua. El seu mandat va acabar al 1979 però assessorà al Col·legi i al seu President en el següents anys. En definitiva, va crear un estil nou que va estimular i airejar la institució.

La seva incursió al món de les arts i la cultura no només es quedà en un pla tècnic, al 1988 va ser nomenat Acadèmic de la Reial Acadèmia de les Belles Arts de San Fernando, ajudà a crear la Fundació Juanelo Turriano dedicada a la investigació científica i al 1994 va ser nomenat President del Reial Patronat del Museu del Prado.

Amb enorme energia i vitalitat a l’hora de defensar les seves idees també va saber portar a la enginyeria tot el món poètic i artístic que havia viscut o estudiat. Des del 1964, i juntament amb Julio Martínez Calzón, es van anar especialitzant en el projecte de ponts, fent rehabilitacions i noves intervencions molt significatives.

>Pont Juan Bravo, Passeig de la Castellana. Madrid.

>Pont Juan Bravo, Passeig de la Castellana. Madrid.

Referència:
[1] FERNÁNDEZ ORDÓÑEZ, José Antonio (1993). Profesiones. Conocer y Ejercer. La Ingeniería de Caminos, Canales y Puertos. Hablando con José Antonio Fernández Ordóñez. Acento Editorial.

 

Tags: , , , , ,