Arquitectura Milagrosa, de Llàtxer Moix

Arquitectura Milagrosa. Hazañas de los arquitectas estrella en la España del Guggenheim

Ja es pot assegurar que durant l’última dècada s’ha abusat de l’arquitectura icònica, ciutats més o menys importants han construït edificis de firma reconegut mundialment, per tal de donar valor afegit a noves zones o per tal de revitalitzar barris. Llàtzer Moix (Sabadell, 1955) en el seu llibre titulat Arquitectura Milagrosa (Ed. Anagrama) parteix del conegut fenómen Guggenheim per relatar la història de com s’ha cultivat l’arquitectura de estrelles a la península Ibèrica. En els 10 capítols del llibre repassa diferents casos on s’ha promogut grans obres públiques dissenyades per arquitectes estrella internacionals. Sovint aquestes obres faraòniques passen per sobre dels criteris d’urbanisme, estètica i bona pràctica professional, i porten associats grans increments de pressupost respecte el cost inicial previst.

Museu Guggenheim de Bilbao, de Frank Gehry (font wikimedia)

Aquesta moda de les grans actuacions urbanístiques firmades per l’arquitecte de torn arriba a Espanya via Bilbao, amb la construcció del Museo Guggenheim projectat per l’arquitecte americà Frank Gehry. A partir d’aquesta obra Bilbao, una ciutat gris i post-industrial, es renova totalment, arriben els turistes, les naus industrials decadents es canvien per restaurants i botigues de disseny. Tant va ser l’èxit que fins i tot a donat nom al fenómen Guggenheim, conegut arreu.

Ciutat de la Cultura de Santaigo, de Peter Eisenman (font El País)

A partir d’aquest precedent diferents Ajuntaments i d’altres administracions comencen a planejar els seu propi Guggenheim amb l’esperança de situar la seva ciutat (i a ells mateixos) al món. Alguns dels exemples més flagrants han estat la Ciutat de les Arts i les Ciències de València, dissenyada per Santiago Calatrava, o la Ciutat de la Cultura de Santiago de Compostela, de l’arquitecte Peter Eisenman.

Ciutat de les Arts i les Ciències, de Santiago Calatrava (font wikimedia)

Actualment, poques són les ciutats que s’han escapat de la moda de tenir una obra d’algun arquitecte estrella, i això ha creat l’efecte contrari al que es buscava, quan totes les ciutats tenen un Foster, un Zaha Hadid, un Herzog & De Meuron, no s’està aportant res de nou a la ciutat, s’està destruïnt l’urbanisme i la personalitat pròpia del territori. Encara haurem de donar gràcies a la crisi mundial que ha sigut la única capaç de parar el malbaratament de recursos que s’estava fent sense cap tipus de sentit.